Des de que vaig arribar a Berlín que sovint desitjo tenir 5 anys. Dic sovint perquè ho desitjo cada vegada que veig un parc infantil; i en veig un de encara més desitjable que l'anterior a cada pedalada que fem. Em pregunto què passarà quan de cop tornem a Vic i li hagi d'explicar a en Lluc que ja no podem anar a la cadira del rei, al parc de la bruixa, a pujar als cavalls, a escalar cordes, a tirar-nos pels tubogans serp, a la roda gegant... I sé que patiré com una boja perquè a casa nostra el terra dels parcs és dur, mentre que aquí tots són d'una esponjosa capa de sorra de platja que permet ser molt més atrevit i poder caure d'una alçada considerable sense por. I és que aquí els nens en tenen molta menys de por. Vull dir, perdó, que els pares en tenen molta menys de por. Deu ser allò de que els veiem més freds (quan en realitat en la intimitat ho són molt menys que nosaltres). Aquests dies he après a confiar en en Lluc i a deixar-lo enfilar-se i amagar-se per llocs que sovint em paren el cor. Avui fins i tot he anat més enllà i, cansada de que no em fes cas per tornar a casa a dinar, he fet veure que marxava i m'he amagat darrera uns matolls. Ell m'ha cridat un parell de cops i just a continuació, després de veure que no hi era, ha decidit continuar el seu joc i encetar un nou repte. Ni s'ha inmutat el tio. Porto tot l'hivern sentint que sóc mala mare perquè el deixo a la guarderia molts dies plorant i ara resulta que l'abandono en un parc de Berlín i el nen em crida una mica i apa, la mama ha marxat doncs seguim jugant. I seguim jugant a allò que trobo més difícil. En Lluc ha decidit que pujaria allà on moments abans jo insistia que pugés sol i ell em deia somicant que no, que amb mi, que cauria. En Lluc ha pujat per unes malles de ferro que li tripliquen l'alçada, ha passat per un pas de dos pams d'ample a dos metres d'alçada del terra, s'ha arrossegat per una passarel·la penjant de linòlium, i ha baixat per una altra xarxa que ha estat a punt de fer-me sortir del meu amagatall. Ho ha fet tot sol. A mig recorregut ha començat a somicar i m'ha cridat, però llavors ha recordat que jo no hi era i ha continuat com si res. Si estàs sol t'has d'espavilar. I ho ha fet. Per mi ha estat un moment màgic. Un moment en què tots dos hem après molt. Realment és molt necessari deixar-los sols i deixar-los fer, només així poden créixer i poden llavors integrar la seguretat que nosaltres també oferim. Un cop he sortit de l'amagatall ell ja corria a buscar-me, els seus minuts extres d'independència ja li havien semblat suficients. Li he dit que l'havia vist. Que sabia que ho podia fer tot sol. I hem anat a casa a dinar.
A la tarda hem decidit tornar-hi. El parc és millor que un d'aquells temàtics, el tenim al costat de casa, dóna a la vora del canal amb una vista de cignes i verds de somni, i té un Biergarten turc que mereix una bona visita. Ho trobareu a la Ratiborstrasse, just allà on es connecta amb Paul-Lincke Ufer hi ha un caminet que s'endinsa en un bosc que voreja el canal i us porta directament al parc. Si teniu nens i enganxeu un dia de sol i calor, no trobareu lloc a Berlín més paradisíac per fer vacances. Si no en teniu, de nens, agraïreu igualment l'estada i potser us vindran ganes perilloses de tenir-ne per tornar-hi constantment amb una bona excusa per baixar pel tobogan. Al capvespre veureu molta gent fent picnic tant sobre l'herba com a les mateixes taules del Biergarten, molts locals i molts turcs alemanys amb les seves catximbes de tabac i teteres enormes portades de casa. Els cuiners i cambrers també són turcs, s'ho prenen tot amb la calma però et garanteixen viatjar al seu país a través del paladar. Tot és boníssim i la vista i l'ambient us pot recordar a alguna pel·lícula de Woody Allen, ara em ve al cap aquella de l'Scarlett. Mentre menjàvem en Lluc jugava pel parc. De cop ha pujat on aquest matí havia superat la seva por i li ha semblat que ara no, que jo hi havia d'anar corrents, que "no puc", em deia. I jo li he recordat que aquest matí havia pogut, que ho havia fet sol, que no passava res. Se m'ha quedat mirant pensatiu i de cop m'ha somrigut com si el record li hagués espetegat de cop. I ha continuat. Ell sol. Jo li he fet un "chócala" dels nostres i he tornat on hi havia en Xef fent la cervesa. Buf. Sóc partidaria d'anar vivint tots els minuts de la vida un rera l'altre. Però n'hi ha que m'agradaria congelar-los per sempre.
La cadira del rei
El rombo que veieu abaix és un interfono natural que connecta amb el pis superior
Les fonts dels parcs
En moltíssims parcs hi trobareu aquestes fonts d'aigua per jugar. Les trobo genials. De fonts n'hi ha sovint a tot arreu i s'accionen per bomba, o sigui que si aneu sols ho teniu difícil :)
El repte
El bosc on empaitant en Lluc he trobat la Virginia
BIERGARTEN
És com se'n diu de les terrasses a l'aire lliure on tenen parades de self-service on prendre una cervesa i menjar alguna cosa. Permeten que et portis el menjar de casa i que t'hi apalanquis tot el dia si cal.
EN EL MAPA
A partir d'on hi ha la senyal de Ratiborstrasse, seguiu baixant cap al Paul-Lincke i poc abans d'arribar veureu que a l'esquerra hi ha una entrada que va cap al curs del riu. En el mapa es veu allà on hi ha la cantonada del canal i fa una entrada en forma de caleta. El Biergarten es diu Burger am See i fins fa poc era una esplanada d'acampada punki.
Ver mapa más grande
Entrades
