dimarts, 4 d’agost de 2009

Treptower Park i les pedres del Coliseum


Un post de Tapir Lampista em recorda que he d'anar a visitar el Treptower Park. Ens queda a 10 minuts de casa (en bici, clar) i en un assoleiat diumenge decidim anar-hi a donar un vol. La grata sorpresa es converteix en triple: pel fantàstic recorregut vorejant el canal, on vam descobrir un altre parc infantil on jo també hi jugaria hores; pels impressionants racons i recorreguts del mateix parc, a banda i banda de la Pushkin Allee; i pel contundent monument als soldats soviètics caiguts durant la Batalla de Berlín. Monuments com aquests són els que d'una bofetada et situen de cop en la història. Perquè hi ha llocs que, només de ser-hi, em transporten a una època on no ho estat i que de sobte sento propera. En mig de l'insolent jardí que fa de passadís entre l'estàtua del soldat soviètic amb un nen a coll i el monument als soldats caiguts als quals un gravat assegura que no seran mai oblidats, em sento una entre un milió i em sembla veure un cel gris i fred de poc més tard del 45. Penso en la gent que en aquell temps va estar allà, sobre la mateixa pedra que jo, veig les flors fresques deixades arreu i miro els turistes russos que es fan fotos orgullosos davant diferents insignes. Penso que podria sentir el que ells senten i alhora sento que tots plegats estem tan lluny els uns dels altres. Estúpid. Perquè tots sentim les mateixes emocions. Normal. Perquè cadascú viu la seva història. I llegeixo les frases d'Stalin fent una crida al poble per lluitar contra Hitler. I torno a mirar el cel i a sentir el pes de la inmensitat de l'arquitectura. I mentrestant en Xef i en Lluc van donant voltes en bici i llavors en Lluc ve i comença a córrer amunt i avall feliç i senyala una estàtua i em deixa anar la seva última pregunta de moda "què fa aquest?" i jo li deixo anar un "salvar el que creu que és seu" i ell amb els seus dos anys li sembla bé i em diu "vale" i jo amb els meus 36 em quedo allà i ja no sé què pensar. Em va passar el mateix quan fa anys vaig visitar el Coliseum de Roma. Hi ha llocs que només de tocar les roques se'm posa la pell de gallina en pensar que fa milers d'anys algú altre sota el mateix cel i sobre una altra terra tocava el mateix que jo. Per això puc arribar a escoltar tantes vegades el tema Roma dels Manel, perquè jo també quan sóc en aquests llocs penso que potser allà on ara s'enfila el meu fill rient algú s'hi va enamorar o va plorar amargament, que potser algú va morir amb l'imatge d'aquell lloc al cap, o al cor. I en Tapir Lampista té raó, per entendre Berlín s'ha de venir també a aquest parc. Si veniu en un dia de sol i en bicicleta podreu gaudir d'un fantàstic dia de verd i rius i descobertes. Venir fins aquí us permet fer ruta per la vora del riu Spree o pel Landwehrkanal, un dels seus canals. Si veniu amb transport públic, les dues línies d'S-Bahn (una mena de tren de rodalies o de ferrocarrils) us hi porten directe. O sigui que no teniu excusa. I llavors, quan aneu a la porta de Brandenburg, o al Checkpoint Charlie, o al museu jueu, o al que queda de mur, o a la torre de la tele, o a l'illa dels museus o a totes aquestes altres coses que també cal veure a Berlín, les veureu diferent. I haurà valgut la pena.

Soldat rus amb nen alemany, realitat o llegenda?



Turistes russos davant els seus herois



Flors fresques



Terra



La rèplica a la imatge que encapçala aquest article